LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

La llum sortia de davall el terra a través d’uns barrots metàl·lics, fonente-se amb les ombres que l'absorbien irremisiblement. A través seu podia veure’s  una sala il·luminada per espelmes en el centre de la qual, una dotzena de figures encaputxades  semblaven resar un salm, amb les mans aixecades cap al sostre i Gabros pogué observar que cada un dels assistents empunyava una daga de metall. Envoltada d’aquelles sinistres túniques blau marí hi havia un pesat altar amb una figura fermada. L’homúncul es mogué una mica més per damunt dels barrots, intentant fer el menor renou possible, però res no semblà destorbar aquell curiós i hipnòtic ritual. 

Una vegada més ben situat, comprovà que la figura captiva es tractava d’una femella gent, encara que aquesta tenia la pell molt més fosca que qualsevol persona d’aquella raça que hagué vist en la seva vida. Estava despullada, el que li permeté veure que es trobava en un estat molt avançat d’embaràs. Movia el cap de manera pesada i lenta amb els ulls tancats, com somiant, i no semblava adonar-se del que l’envoltava.

Aquell era un ritual de gran poder. Gabros no entenia massa de poders místics, però tot i així podia sentir com l’aire semblava espessir-se i el temps enlentir-se i estirar-se... el poder s’anava concentrant gradualment en aquell indret.

El càntic augmentà de cadència i les figures davallaren les mans i realitzaren una sèrie de talls superficials en el cos que tenien davant. La sang començà a  rajar i la dona semblà despertar. Com en una macabra dansa, els talls continuaren mentre els seus autors no aturaven d’entonar aquella inquietant melodia i la dona començà a cridar, sense que cap d’ells semblés adonar-se’n.

Finalment, la cançó arribà al seu clímax i tots s’aturaren, expectants mentre la víctima, ja sense forces, plorava i suplicava en una llengua desconeguda per a Gabros, que havia quedat paralitzat i no podia apartar la mirada.

Una de les figures avança cap a la dona mentre la resta començava a entonar el càntic amb la cadència monòtona i hipnòtica del principi i, ignorant els crits, enfonsà la daga al costat de la víctima tallant, amb gran gràcia i soltura, la carn al voltant del fetus al que tragué, intacte i encara amb el cordó umbilical connectat al cos, ja inconscient, de sa mare.

I quan l’alçà, triomfalment, per sobre del seu cap, el món començà a enfollir. La cadència dels cants havia augmentat de nou fins a l’èxtasi quan una de les figures es girà cap a un dels seus companys i li clavà la daga a la cara, amagada davall la caputxa. Aquest fou el moment d’inflexió en el que tota l’energia acumulada semblà udolar i esclatà violentament en una orgia de sang en la que tots aquells personatges misteriosos s’atacaren entre ells, en un furiós frenesí homicida, fent servir tant les armes com els punys.

També fou en aquest moment en que Gabros, amb tots els pèls drets pel l’estàtica que alliberava tot aquell poder concentrat, semblà quedar lliure del trànsit hipnòtic i arrencà a córrer de nou pel túnel, arrossegant-se amb totes les seves forces per a allunyar-se d’aquell malson, aquella bogeria de sang, dolor i poder. Corregué i corregué i, en la llunyania, li semblà sentir, gairebé de manera imperceptible, el plor d’un nadó, abans de tombar una cantonada i submergir-se, de nou, en la fosca.

                                              *****

(Continuarà...)